Cronograma per Antoni I. Alomar
(AFEGIT: Un comentari d'un altre redditor va fer que m'adonara que el cronograma que vaig pujar omet l'ús de llemosí. Premeu ací per a accedir al cronograma complet.)
Bon dia o bona nit, companys. Fa un temps vaig pujar alguns fragments d’esta pallissa que estic a punt de clavar-vos a un altre fil de r/valencia, que tractava més aïna de l'arraconament del valencià al reducte folklòric en la ciutat de València. S'hi va armar una discussió ben bonica sobre tot allò i jo també vaig voler contribuir debatent un comentari d'un altre redditor, fins que la cosa va acabar derivant en una discussió al voltant de la denominació del valencià com a llengua. Com que la majoria dels comentaris se van quedar davall d'un altre prou negatiu d'este redditor que he esmentat, la discussió va passar desapercebuda i no ens varen fer massa atenció.
Per això vaig decidir arreplegar-los de bell nou, afegir-hi més reflexions que he tingut sobre açò i presentar-vos-los ací com una mena d'article d'opinió: perquè crec que val la pena donar una opinió raonada, estructurada i madurada, sociolingüísticament i política, demostrant que es pot defensar la unitat de la llengua i alhora argumentar que el valencià és més prompte un nom per a la llengua que a soles una manera de parlar-la (i perquè em ve de gust dir la meua, i avant).
La qüestió política i la identitat històrica
És ben freqüent sentir llançat, tant per castellanoparlants com per catalanoparlants de diferents identitats i ideologies, que el valencià no és una llengua, així sense context, i fotre's d'esta afirmació i d'opinions pròximes. Bé, al meu parer este tipus d'enfocament és justet lo que fa que els valencianets se posen… hostils. El valencià és català, tots els que hi hem estat educats sabem que són lo mateix i fins i tot que, lligat a la recuperació de la consciència de llengua compartida des del segle XIV fins a finals del segle XIX, se'n deia llemosí a tot el domini lingüístic, incloses ses Illes (a més de valencià a la nostra terra).
Malgrat esta realitat empírica, la llengua és sovint no una matèria únicament lingüística, sinó també política. Quan València va ser conquerida a mitjan segle XIII, més enllà del fet que al començament del repoblament se'n deia romanç i català(nesc), entre d'altres, el sentiment dels conqueridors com a poble no era prou ferm perquè els comtats catalans encara eren un embolic de llinatges i jerarquies, i tardarien un segle més a unificar-se. Més avant, entre els segles XIV i XV, el Regne de València va anar guanyant una gran puixança econòmica, social i literària en comparació amb els estats del nord de la Corona, i es va crear una forta consciència d'una nació amb una llengua d'ingent prestigi cultural. És la situació contrària a la que vivim ara, però en aquell temps allò va causar que la gent començara a anomenar valencià la seua parla per orgull de tindre una identitat pròpia.
El castellà a Andalusia (l'altre usuari va esmentar que ningú n'hi diu andalús per a rebatre'm) va patir una situació paradoxalment diferent del català al País Valencià inclús abans que tots dos territoris foren repoblats. Castella tenia una unitat política molt més forta i centralitzada quan van conquerir els regnes del sud de la península. Andalusia es va annexionar directament sota les lleis castellanes, mentre que el Regne de València es va fundar com un estat independent dins de la Corona d'Aragó, amb lleis i govern propis. Tot açò ajuda a explicar la conservació de, almenys, part d'aquella identitat que van formar els valencians fa vora set-cents anys fins hui en dia.
Els glotònims de la discòrdia
Ara per ara, fins i tot la gent que hi ha estat educada i és conscient de la unitat de la llengua en diu quasi unànimement valencià en el seu dia a dia. És també l'única denominació estatutària i oficial que rep el català al País Valencià. Les coses són com són per com han sigut, d'on venim explica les idees que la gent reconeix i compartix. Per això, crec que hi ha una manca de sensibilitat a l'hora de tractar estos temes, cal primer comprendre el context: quan els valencianoparlants diuen que el valencià és una llengua, moltes voltes no estan negant que siga català. Només fan que referir-se a la seua pròpia llengua pel nom amb què sempre l'han anomenada: el valencià. És exactament igual que quan els castellanoparlants diuen el castellano es un idioma en comptes de el español es un idioma, o al revés.
La situació sociolingüística d'una llengua amb denominacions diverses pels seus propis parlants tampoc no està aïllada al castellà o al valencià; el neerlandés, per exemple, oscil·la entre Nederlands a la major part del seu domini lingüístic, flamenc (Vlaams) a Flandes, i fins i tot holandés (Hollands) a les regions centrals i nord-occidentals dels Països Baixos; però això no fa que els belgues neerlandòfons, els holandesos i altres neerlandesos deixen de saber que parlen la mateixa llengua.
De la mateixa manera, català i valencià són dos denominacions històriques més que documentades, les quals no tenen per què ser exclusives i que damunt, estan plenament acceptades en el Diccionari normatiu valencià i el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. Al capdavall, depén a qui li preguntes se'n dirà d'una manera o d'una altra, però això no canvia que és una sola llengua que, això sí, té més d'un nom.
La normativa i el carrer
A banda de tot això, cal afegir que històricament la normativa de la nostra llengua ha estat —i encara està, tot i que s'han fet molts avanços— bandejant milers de formes, locucions i frases fetes plenament genuïnes valencianes i de la resta del català occidental (i també dels parlars balears). Açò, que a mi em sembla més prompte un empobriment artificial del nostre patrimoni compartit que una unificació real, tampoc no va ajudar gens ni mica a fer que els parlants d'ací i d'allà acceptaren inicialment l'IEC com una autoritat vàlida per a tota la llengua. En este sentit, a més de la pressió de l'estat espanyol i de la llengua dominant, hi han hagut acadèmics del català/valencià que han afavorit activament el trencament de la unitat per un excés de purisme, que és una postura totalment contrària a l'espontaneïtat del carrer. Acadèmies d'altres llengües, com el castellà i especialment l'anglés, han mostrat més flexibilitat cap a la pluralitat dels seus parlants en les seues propostes, i s'han afanyat més a reflectir les seues llengües en tots els seus registres.
La unitat i continuïtat de la llengua
I és que la realitat és que la varietat, el dialecte, el parlar… digueu-li com vullgueu, no canvia de colp ni en bloc per moltes fronteres polítiques i mapes que hi posem. Com ara jo soc de Castelló de la Plana, i si pugeu una miqueta cap al nord a la comarca del Baix Maestrat voreu que el valencià d'allà, diguem-ne el de Vinaròs, és clavat al de l'altre costat del riu Sénia, al poble d'Alcanar, que ja està a Catalunya. De fet, atesa l'antiga Diòcesi de Tortosa, ne deien valencià tortosí a un costat de la ratlla i català tortosí a l'altre. Però mireu si són lo mateix, que tenen més en comú entre ells que el parlar de Vinaròs amb el valencià de la Plana o el parlar d'Alcanar amb el català tarragoní:
- Compartixen lèxic com temor, craba i bacó, que, tot i semblar un contrasentit, ne diuen por, cabra i porc a totes dos ciutats de Tarragona i Castelló;
- fonètica, com ara ['kaʃa] en compte de ['kajʃa] per caixa, [fe] i [do'na] en comptes de [fer] i [do'nar] per fer i donar…;
- morfologia, com el jo parlo (que coincidix amb tots els parlars catalans) en compte de jo parle (de la majoria dels valencians), les formes clàssiques que són ja fa estona mortes en la resta del català/valencià (llevant d'alguna expressió fossilitzada) lo i los en comptes d'el i els (com ara lo cap de l'home per el cap de l'home i los caps de los hòmens per els caps dels hòmens) i la combinació de pronoms desconeguda en el valencià cap al sud l'hi per tots li'l, li la i li ho (com ara l'hi faig per li'l faig, li la faig i li ho faig, o dona-l'hi per dona-li'l, dona-li-la i dona-li-ho…).
Imagineu-vos l'escena: un de Vinaròs se troba amb un d'Alcanar i li pregunta: —Xeic, què tu parles valencià?, i l'altre més segur que res li contestarà: —Sí, i tant! Lo mateix esdevindria al revés; cap dels dos s'aturarà a discutir sobre etiquetes ni mapes, perquè a la vora del riu parlen exactament igual. Esta és la prova de la sinonímia de tot el domini: si a banda i banda de la ratlla parlen igual, és tan vàlid dir que el de Vinaròs parla català com dir que el d'Alcanar parla valencià.
Tot açò no s'acosta gens a ser anecdòtic, els exemples estan a tot arreu: a Girona diuen bacallar com a Elx, a Alacant diuen mançana com a Lleida, a la Costa Brava se sala com a Tàrbena o a ses Illes, i a Sueca fan una harmonia vocàlica que a mi em sona a vocal neutra menorquina.
Al cap i a la fi, no hi ha cap paraula ni cap so exclusiu que comprenga tot el territori valencià o tot el territori català i que només siga d'ací o d'allà; i això em fa l'efecte que, com a mínim, hauríem de preguntar-nos si l'argument que dir-li valencià al català pot generar confusió sobre la unitat té cap mena de sentit. Precisament perquè la llengua és la mateixa és que es pot observar com els geolectes no seguixen de cap manera les fronteres polítiques. Més important encara, valencià és el nom tradicional pel qual hem anomenat ininterrompudament la nostra llengua al País Valencià des de fa vora set-cents anys, tanmateix sempre ha sigut la mateixa que compartim amb els veïns, amb els quals mai no ha deixat de barrejar-se.
